Conferència-debat sobre la LOMCE al Centre d’Estudis Econòmics i Socials (CEES) 19 de març

El dia 19 de març vam assistir a una conferència-debat sobre la LOMCE organitzada pel Centre d’Estudis Econòmics i Socials (CEES). Va moderar l’acte el vicepresident de l’entitat organitzadora, Emili Pons, i van parlar-hi Joan Mateo (Secretari General del Departament d’Ensenyament) i Alberto del Pozo (Director General de professorat del mateix Departament).

Tot i que ja fa uns dies, ens interessa recordar alguna de les idees que s’hi van exposar a l’entorn d’aquesta dita “llei educativa” que prepara el govern del Partit Popular i el seu ministre d’educació, Ignacio Wert.

La sessió va ser interessant perquè els dos ponents tenen un gran coneixement del projecte de llei i una amplíssima experiència en gestió educativa a Catalunya.

Aquí no pretenem en absolut fer un resum de les ponències ni recollir totes les idees i informacions exposades, només algunes, de manera breu i potser desordenada:

Alberto del Pozo

-El més probable és que la llei comenci a implantar-se el curs 2016-17, i no el 2014-15 com afirma el Ministeri. Hi ha dos motius principals per pensar-ho: el primer és que no hi ha temps material perquè el projecte pugui passar tots els tràmits necessaris i es publiqui al BOE amb la suficient antelació (mínim de 14 mesos abans d’implantar-se) i el segon és que hi ha un compromís del govern de l’estat amb les instàncies europees de no incrementar la despesa en el període 2012-2015. Això fa impensable aplicar una llei que demanarà molts recursos.
-De fet, la LOMCE no canvia el sistema educatiu. En la primària no hi ha canvis, només es modifica que elimina els cicles, seran sis cursos sense cicles. En canvi, si s’aprova afectarà la LEC. L’ESO es dividirà en dos cicles: un de 1r a 3r i l’altre format pel 4t curs, que tindrà dos itineraris. S’introdueix una nova etapa obligatòria, la FP bàsica. Ens trobarem doncs amb dues etapes i serà obligatori cursar una de les dues. Teòricament, la decisió de quina etapa segueix un alumne serà de l’equip docent, tot i que és difícil que sigui així en realitat.
-La llei es basa en quatre principis (però Del Pozo afirma que tres no es compleixen):
-autonomia dels centres
-més capacitat de gestió dels directors
-avaluació externa
-itineraris flexibles

Joan Mateo

-La llei és un nyap des del punt de vista tècnic. És clarament una llei ideològica, no tècnica. Els fonaments teòrics són molt pobres.
-A la llei s’hi veu una obsessió pel “resultadisme”, pels resultats de proves com les PISA; no per millorar el sistema.
-En relació als principis esmentats abans, hi ha més paraules que fets concrets:
-Ni l’autonomia dels centres ni la gestió de la direcció estaran més protegits.
-La llei preveu que tota la responsabilitat sobre el que anomena les matèries o àrees troncals correspongui a l’estat: els continguts, l’avaluació i la càrrega horària. D’aquesta manera, les matèries es “reparteixen” (les troncals, l’estat; les específiques, les comunitats), mentre que fins ara es “compartien”.
-Es parla de flexibilitzar les trajectòries o itineraris, però en realitat es segreguen els estudiants. S’opta per un model de segregació. El model triat fa créixer l’escletxa entre classes socials i allunya encara més els nivells econòmics. Fins i tot la llei recomana que els instituts s’especialitzin en una línia (ESO) o l’altra (FP), cosa que faria augmentar la segregació.
-El sistema d’avaluacions externes és molt car i en realitat no es tracta d’avualcions externes sinó de revàlides. La diferència és que aquestes últimes condicionen l’expedient de l’alumne i les primeres no.
Això és molt important perquè el fet que condicioni l’expedient permet controlar, marcar, dictar què és important i què no per aprovar aquests exàmens i per tant què s’ha d’ensenyar. Per exemple, és clar que les PAAU han condicionat els continguts de 2n de batxillerat.
Fins i tot es preveu publicar els resultats dels centres i per tant fer rànquings, cosa que és molt perillosa perquè té resultats indesitjables, efectes nocius per al sistema, fins al punt que la llei actual prohibeix expressament fer aquesta mena de rànquings.
-Les comunitats amb dues llengües oficials han de fer un repartiment de les llengües en l’ensenyament, en una “proporció raonable”. No se sap exactament què vol dir aquesta expressió ni com es farà per valorar aquesta proporció. La llei preveu l’existència de dos tipus de centres, amb dues ofertes diferents pel que fa a la llengua.
Això, no cal dir-ho, va en contra absolutament del model d’immersió lingüística de Catalunya, un model d’èxit demostrat que compta amb el respecte i l’aprovació internacionals. Un model que contempla que som una comunitat amb dues llengües i no dues comunitats amb dues llengües cada una, separades.

Nosaltres, com a editors de materials educatius, estarem pendents de com queda establerta la versió final de la llei, de quines disposicions fa el govern de Catalunya en relació a la llei i recollirem en els nostres projectes tot allò necessari amb esperit de servei a l’escola catalana, sense trair cap dels nostres principis.

Aquesta entrada s'ha publicat en Actualitat, Opinió i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s