Som editors, ho reconeixem. Ens deixeu jugar?

llibres-de-text_2Els editors de materials educatius som un col·lectiu que compartim algunes complicitats. Com altres col·lectius professionals, és clar, però n’hi ha una que potser és exclusiva del nostre: estem molt acostumats a ser l’ase dels cops. Hi estem acostumats però això no vol dir que ens hi conformem. I és que n’hem sentit de l’alçada d’un campanar, des que som els culpables de les desigualtats dels nens de tot el món fins el que afirmava al seu bloc un afamat professor que té centenars de milers de seguidors al twitter: “el libro de texto es una basura intragable, es solo un pretexto para negocios corruptos, para el adoctrinamiento y para los malos professores.”

Ara el que toca dir és que l’ús de llibres de text impedeix la renovació educativa, o que llibre de text és igual a educació tradicional, antiga, i que per tant no té lloc a l’escola nova. Fa uns dies, una persona destacada de la comunitat educativa deia al twitter que la crítica a l’escola del llibre de text no vol dir que l’escola nova 21 hagi de ser un espai sense llibres; ben al contrari, afegia: en tindrà mil de llibres, però dels de veritat.

Llibres de veritat, està bé. Es veu que el que fem centenars de professionals d’especialitats diferents, amb el nostre talent (poc o molt), formació i coneixement, dedicació, recursos, vocació… és mentida. Que enganyats que estàvem, perquè nosaltres ens crèiem el que fem; i que enganyats, també, els milers d’usuaris que fan servir llibres de text i hi fan una bona feina.

Podríem contestar i acabar per la via ràpida dient que de fet molts dels que ens dediquem a fer materials educatius no ens sentim al·ludits per aquestes crítiques, simplement perquè els projectes que publiquem avui tenen molt poc a veure amb els “llibres de text de tota la vida” que tenen en ment els que els critiquen. Són obres més complexes, obertes i flexibles, i formen part de projectes més amplis compostos per diferents peces, en formats diferents, que inclouen productes i també serveis. I les fem, és clar, amb la participació destacada de docents.

Ho podríem deixar aquí, però voldria explicar-ho una mica més. Penso que, de fet, amb aquestes crítiques es dóna una importància als llibres de text (diguem-ne així, tot i que el nom queda curt) que segurament no tenen, perquè se’ls considera els únics responsables de la manera d’ensenyar. És veritat: amb llibres de text es pot ensenyar de manera clàssica, tancada, dirigida, basada en la transmissió de coneixements… però també es pot fer tot el contrari! L’ús de llibres de text no implica una metodologia de treball determinada.

El llibre és una eina potent, sí, però no miraculosa. Per fer-la servir s’ha de treballar, saber què es vol fer i tenir el talent necessari per fer-ho. Amb una escarpa i un martell (i amb talent i treball), Miquel Àngel va esculpir les seves escultures, però també es pot obrir el cap al veí, i no per això prohibirem l’escarpa i el martell… ni culparem els que els fabriquen.

D’altra banda, el llibre de text no té perquè ser l’únic recurs que es fa servir. El llibre és compatible amb moltes altres eines. Un amic detractor dels llibres de text em deia un dia: l’actualitat no és als llibres en paper. Si passa un fet d’aquests que es comenten a tot arreu i se n’ha de parlar a classe, és bo aprofitar-lo per treballar el tema amb els alumnes. Naturalment!, li vaig contestar. És bo fer-ho i recórrer a totes les fonts i els recursos que puguem, amb totes les eines que tinguem a l’abast. Però què té a veure això amb el valor que pugui tenir o no un llibre? Que l’exemplar en paper no pot recollir l’actualitat? És clar que no, i què? Tampoc una cafetera recull l’actualitat, però si funciona bé és una eina valuosa.

Per recollir i treballar l’actualitat hi ha altres eines (i per cert, hi ha editorials que oferim recursos des del nostre web en aquesta línia). Això resta valor al llibre? Jo sóc partidari de sumar recursos, no de substituir-los. M’agrada la televisió, i la ràdio també. M’agrada el cine, i també el teatre. I la novel·la, que ha estat enterrada centenars de vegades, “obligada” a desaparèixer davant de tantes innovacions… Per què aquesta dèria a voler fer desaparèixer l’anterior?

Pot semblar que estic defensant el llibre en paper davant d’altres suports, però no és així. Els que fem materials educatius treballem en projectes digitals des de fa molts anys, i molts veiem (ja hauríem de dir “vam veure”) la irrupció de la tecnologia a les aules com una bona notícia i no com una amenaça. Les possibilitats dels recursos digitals en l’àmbit educatiu són immenses i ens hi hem ficat de ple tant per interès (s’obren noves possibilitats de negoci: nous productes i serveis que podem oferir  la comunitat educativa) com també per vocació: no oblidem que som gent del món de l’educació.

No defenso per tant el llibre “tradicional”, sinó el paper que fem els editors com a intermediaris, creadors de projectes o curadors de continguts (que no deixa de ser una altra manera de crear).  Això sí que ho defenso. Els editors fem propostes. Triem. En definitiva, un llibre (en paper o digital, tant és) no és sinó el resultat d’una tria, la de l’editor. I això fa que hi hagi qui s’esquinça les vestidures: per què fer servir el que “altres” han fet? Per què confiar en el que altres ens ofereixen? Quines pèrfides intencions deuen tenir (allò dels “negocis corruptes” i “l’adoctrinament”…)? I naturalment, l’argument estrella: per què pagar per una cosa que puc trobar a la xarxa gratuïtament o que em puc fer jo?

Els mestres i professors es poden fer els materials que necessitin? I tant! I n’hi ha molts que ho fan, cosa que és admirable i digna d’elogi. Sé de què parlo perquè aquesta és la nostra feina, i sabem que cal esmerçar molt de temps, coneixement i esforç per tenir uns bons resultats. El que no em semblaria just és exigir a tothom que ho faci. Ni em sembla bé que es critiqui els que lliurement decideixen fer confiança a una o diverses editorials i a les propostes que aquestes els fan.

I és que en el fons tot es redueix a això: a una qüestió de confiança. N’hi ha que veuen les editorials com unes empreses d’”abans” dominades per l’afany de lucre que veuen perillar el seu negoci, i en recelen. Per sort, molts altres -la majoria- entenen que els editors som gent honesta que creiem en la nostra feina i que pretenem contribuir a la millora de l’educació. En aquest sentit, en el procés d’innovació necessari en què està immersa l’escola catalana, no han de ser ben rebudes totes les aportacions? Ens podem permetre el luxe de prescindir d’alguna?

Xavier Carrasco, director editorial de Text-la Galera

Aquesta entrada ha esta publicada en TIC. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Som editors, ho reconeixem. Ens deixeu jugar?

  1. OriolMD ha dit:

    Com deia aquell, “Algú ho havia de dir”.
    Amb algun matís (menor), però molt d’acord amb tot.

  2. Un mestre ha dit:

    El text no vol defensar el llibre de text, en el fons l’únic que vol defensar és el negoci editorial. Un propòsit molt legítim. El que no entenc és perquè no es reconeix l’afany de lucre dels editors. No passa res o sí? Penso que ens hem de deixar d’hipocresies. En la resta d’arguments, molt d’acord.

    • Xavier Carrasco ha dit:

      D’acord, és clar. Els editors ens volem guanyar la vida amb la nostra feina, com qualsevol altre professional. L’afany de lucre és molt legítim però depèn del tipus d’empresa: en el nostre cas, depenem d’una Fundació que inverteix els beneficis en nous projectes i en la seva missió (la defensa i difusió de la cultura catalana). No hi ha per tant uns propietaris que es reparteixin els dividends i que pretenguin enriquir-se, per tant no som estrictament una empresa amb afany de lucre.
      Sí que hi ha, naturalment, voluntat de fer negoci i de fer l’empresa rendible per garantir-ne la supervivència.
      Moltes gràcies pel comentari.

  3. Montse ha dit:

    Un inspector em va dir: “No pots ser un mestre competencial fent servir llibres de text”
    Jo vaig intentar demostrar-li com s’equivocava rebent-lo a la meva classe (alumnes de cinquè) fent una classe boníssima competencialment parlant seguint un llibre de text.

    • Xavier Carrasco ha dit:

      Un comentari molt valuós, moltes gràcies! És exactament això. Davant dels prejudicis (per mi l’actitud d’aquest inspector demostra un prejudici), realitats que els desmunten.
      Gràcies!

  4. clubdelslletraferits ha dit:

    Tinc 33 anys d’experiència entre primària i secundària. He fet servir llibres de text de català de molts tipus. També vaig ficar-me de ple en l’educat 1 x 1 quan el Departament el va impulsar, obrint un centre de nova creació molt innovador i ple de somnis. I fabrico els meus propis materials didàctics, en diverses formes- paper, digitals, web, blocs, etc.
    Però tenim un problema del qual ningú en parla a fons. Els nois i noies d’institut d’avui dia no tenen res a veure amb la nostra idea prefigurada d’alumne d’institut (ni com érem nosaltres com a alumnes, ni tan sols com eren els alumnes d’institut fa cinc anys enrere). Les pantalles han envaït els centres, però, sobretot, els cervells dels alumnes. I les pantalles són un reflex del món líquid actual: es basa en l’impacte, en l’ara i aquí, en les satisfaccions immediates, en elements fugissers, la vida com a anunci publicitari de nosaltres mateixos i del que ens interessi. És una infantilització de l’intel.lecte que està portant als alumnes cap a la banalitat i la superficialitat en tots els camps. No importa aprendre a jugar bé a futbol, importa guanyar. No importa entendre la cèl.lula, importa aprovar l’examen. No importa la forma dels materials escolars, importa no tenir deures per casa. No importa tenir un professor que es s’esforci per ser innovador, motivador o acròbata de circ, el que importa és l’estona del pati, el whatsapp, les fotos d’Instagram i el canal de Youtube de videojocs, amb x subscriptors.
    Amb tot això vull dir que el problema NO són els materials escolars, la majoria fantàstics, tant digitals com en paper. El que importa és que els pares han desertat del paper de pares (renyar, dirigir, normativitzar la vida caòtica dels fills) per aconseguir una cosa tan “carca” com convertir-los en persones com cal, amb valors, amb una brúixola vital clara. I el pitjor, des del meu punt de vista, que els professors també hem desertat (parlo en termes generals, i pel que observo) de ser professors, perquè l’ambient habitual de les aules és la xerrameca, els mòbils sota la taula, el jijiji i el jojojo. I quan demanes silenci mil cops, per explicar una cosa que ja has decidit que durarà 5 minuts (perquè el seu nivell d’atenció continuada és com a màxim de cinc minuts), quan et poses tremendista i amenaces amb els focs de l’infern, aconsegueixes un minut de silenci, de la majoria dels alumnes, i tot seguit, tornem als problemes. Esgotador.
    I també vull parlar d’innovació: jo he practicat el treball cooperatiu entre grups d’alumnes de nivell diferent. És molt frustrant, perquè els alumnes bons es desesperen quan els altres xerren, passen, o no fan res, i els dolents només esperen que els bons facin la feina i els salvin la nota. I els problemes que això origina amb els pares dels alumnes bons són innombrables. La llei de la selva.
    He treballat digitalment: els alumnes es perden entre pàgines web. No tenen ganes de llegir, ara mateix molt se’n riuen si hi ha un alumne que diu que llegeix per gust a casa seva o al pati. Tot el que signifiqui esforç d’atenció i concentració és com pujar a l’Himàlaia. Els materials digitals són impossibles per a alumnes amb NEE, o simplement, fluixets. és a dir, són bons per a un 20 o 25 % d’alumnes de cada aula. Els altres no es poden concentrar, es perden, i a sobre, la mateixa eina els duu als jocs on line, als vídeos de trompades i guarrades… Et passes tota l’hora vigilant que no facin una altra cosa, amb el desgast que això suposa. I l’avaluació on line és fantàstica sobre el paper, però pren una quantitat de temps terrible al professor, revisant notes i mitjanes, i de tot.
    Penso que cal una reflexió sincera de tots plegats. Jo, per la meva banda, he arribat a una sèrie de conclusions:
    1. Usar llibres de text en paper com a mínim fins 3r o 4t d’ESO. A final d’etapa i a Batxillerat o cicles, el cap està prou “moblat” per saber usar profitosament eines digitals, de forma única. Fins llavors, cal aprendre a fer coses (escriure en processador de textos, fer servir l’excel, editar amb photoshop, etc.) com a complement del llibre de text, a nivell usuari. I sobretot, cal aprendre a pensar, a reflexionar, a resumir, a contradir, a argumentar, a esperar, a plantejar-se objectius a mitjà i llarg termini …
    2. Retorn a l’ensenyament de valors i capacitats intel.lectuals, a l’ESO, com encara fan a primària: treballar la solidaritat, l’atenció, l’esquema i el resum, el no al racisme o el bullying, els mapes conceptuals, la lògica, les classificacions i seriacions, coses d’aquestes. La falta de referents morals està provocant escenes, viscudes per mi mateixa, on uns alumnes riuen veient un vídeo on un descerebrat mata un gatet. Sona molt antic això que dic, però fa por com són aquests nois d’avui i no treballo en cap centre de poble o barri de classe baixa, precisament.
    3. Trobar la manera d’incloure aquests pares estressats o aturats en els objectius educatius dels fills. Que deixin de comprar el darrer mòbil del mercat i el darrer videojoc, i que deixin de permetre que els fills s’aïllin dins de casa, jugant a videojocs amb gent australiana o xinesa. Que deixin de permetre que sopin quan vulguin, que deixin de fer-los-ho tot. No hi ha res pitjor que un nen a qui se li consent tot, a nivell educatiu.
    4. Protegir el nostre professorat català, que està a punt de morir en l’intent. Des de les institucions, des de les editorials, des de qui tingui diners i ganes, elevar la imatge del professorat tot el que es pugui, a nivell social, publicitari, econòmic o el que convingui, perquè la gent torni a recuperar la il·lusió per treballar. I canviar la manera d’adjudicar el professorat als centres, perquè està originant un ambient estrany, amb professors que venen la seva dignitat a canvi de la continuïtat en el lloc de treball, que està perjudicant moltíssim el sistema.
    Sento el to catastrofista, perquè em considero una persona molt optimista. Però estimo massa la meva feina com per quedar-me callada quan algú obre alguna mena de debat.

    • Xavier Carrasco ha dit:

      Vet aquí un testimoni impressionant, amb molt de contingut i molt ben explicat. I em sembla que tots reconeixem el que hi descriu. Una altra cosa és què hi podem fer. Però segur que no ens podem quedar amb els braços plegats. Pot estar segura que prenem bona nota de tota la seva reflexió, molt lúcida, i de les conclusions que generosament ens ha presentat.
      És un luxe tenir lectors que fan aportacions com la seva.
      Moltíssimes gràcies!

  5. Lara ha dit:

    Les famílies també necessitem aquest tipus de materials, encara que ens suposi una despesa econòmica important. I agraïm molt quan veiem que els nostres fills tenen llibres de consulta de qualitat i adequats al seu procés maduratiu. Gràcies!

  6. Xavier Blanch ha dit:

    He treballat la major part de la meva vida professional elaborant materials educatius des d’empreses editorials. He estat i sóc editor, vaja. Actualment, però, entre altres ocupacions treballo com a professor de secundària en un institut escola. Sóc amic del Xavier Carrasco, amb qui hem estat col•legues professionals durant molts anys. No obstant això, ell no sap que ara estic escrivint aquestes línies; vull dir que no li he comentat abans i que donar ara la meva opinió al respecte d’aquest debat sobre els anomenats llibres de text és una iniciativa personal absolutament lliure que no respon, per tant, a cap estratègia prèvia compartida.

    Efectivament, com apunta el Xavier Carrasco, els editors hem estat sovint uns dels ases dels cops de la comunitat educativa. És veritat que el llibre de text ha estat l’instrument didàctic essencial de l’escola tradicional, involucionista, adoctrinadora, reproductora d’una societat injusta i classista. És veritat, diguem-ho sense embuts. I és veritat que companyies editorials han fet a gust aquest paper durant algunes dècades. Però no és menys cert que aquesta és avui dia i des de fa molts i molts anys una realitat del passat. Els materials educatius -no només llibres de paper, és clar- fets des de l’editorials són un producte treballat des de la solvència i la il•lusió d’equips que tenen aquesta tasca com a ocupació professional. Solvència i il•lusió, sí, perquè es tracta d’una feina creativa molt qualificada, engrescadora i gratificant. Ho dic, evidentment, per experiència pròpia. Aquesta feina és el “negoci” de la gent que la fa, com fer classes és el “negoci” dels docents (no “donar classes”, com malauradament diu encara algun mestre potser “competencial” -o no- però possiblement poc competent lingüísticament parlant), vendre pa és el negoci del flequer i atendre malalts és el negoci de metges i metgesses. Sí, ja ho sé, l’educació i la sanitat són un servei, però tothom que es dedica professionalment a aquests serveis en viu, s’hi guanya la vida (negoci, etimològicament, vol dir negació de l’oci, és a dir, el temps dedicat a aquelles activitats que no són de lleure). Guanyar-se la vida fent materials educatius no és cap delicte, ni cap ocupació fosca, ni tan sols cap mala pràctica. Ja fa molts anys que des de l’entorn editorial s’ha contribuït de forma clara a la renovació pedagògica, perquè els materials que s’hi han creat responen a noves concepcions educatives i són, permanentment, un reflex de les noves consideracions pedagògiques al voltant del procés d’aprenentatge i de la funció social de la institució escolar. Ras i curt, les estructures editorials dedicades a l’elaboració de materials i serveis educatius i, per descomptat, la gent que hi treballa, no són cap col•lectiu pervers i sense escrúpols que té com a única finalitat l’enriquiment desmesurat i abusiu personal o de l’empresa corresponent. Fer libres per a l’ensenyament, de paper o digitals, és fer llibres de debò, a consciència, en la major part de casos, i amb un llenguatge acurat, cosa que és de molt agrair (més si tenim en compte que entre els “materials de collita pròpia” que, amb bona voluntat, circulen per la xarxa n’hi ha algunes amb un nivell d’incorreccions acadèmiques i lingüístiques que fan feredat).
    En definitiva, crec que és necessari i, per tant, convenient que continuïn havent equips professionals dedicats a l’elaboració de materials educatius. Penso que aquesta labor és absolutament compatible i indispensablement complementària amb la confecció de materials didàctics de “proximitat” i de “caràcter casolà” que el professorat fem en els nostres centres educatius. Perquè l’ensenyament és una activitat complexa, construïda amb la conjunció i complicitat de múltiples factors i elements. Com són també, inevitablement, filles de la complexitat les competències que pretenem que el nostre alumnat assoleixi. Defugim, doncs, les fórmules simplistes i mirem-nos amb recel aquelles veus que, revestides d’un pretès progressisme, fan anàlisis fàcils de qüestions difícils.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s